t'estimo massa i massa poc

you should..

sant jordi pop III

montblanc en un dia de cel rogent i molt de vent un drac rarot i de cos atzur crida afamat reclamant el que és seu se’l sent fins molt enllà, fins al palau on hi viu un rei molt poc agosarat sa filla plora mentre es posa un vestit blanc i emprèn camí i la pren la histèria perquè la lletraferida va buscant la mort inevitable com el vent que bufa previsible com el tro quan veus el llamp ara camina per un tros rocós i de sobte un reguitzell d’una esperança entre espines i silenci d’un bosc fosc un tal jordi es presenta fent un ball amb una espasa relluent de sang la princesa corre fort cap a la revelació per tacar el vestit amb el vermell que resplendeix amb la fosforescència de l’espasa i la carícia que ell li fa de sobte quan ell la mira no veu dona sinó rosa

hivern tropical

el fred es feia estret
amagats dins de l’armari
només pensant en que desaparegués
així, com de casualitat...
però sabíem que tard o d’hora
voldríem sortir a riure
a fer un beure en xancletes
i al final me’n adono...
no hem canviat gens!
vol directe
corrent d’aire i tot va bé
estic de bon humor
viento en popa a toda vela
que visquin les nostres costums!
tenim calor!
i fumem sense saber en quin dia vivim
si plou ens la sua
ja no vull arriscar més
a mi m’agrada llegir histories
amb final feliç
dels que posen la chair de poule

sant jordi pop II

desafío

me despierta la calle mojada
y ese horrible olor
sigues durmiendo en la ciudad
y te miro
pero tu cara no dice nada
no pasa nada
yo me canso de esperar la luz
ahora lo demás es nada
el instante en que te mueves
pero no te acercas a mí
en esta habitación sólo respiro yo
pasó como un cometa
y ahora está todo acabado
pero ya lo estaba antes de empezar
cuento hasta diez mil millones
pero sigue doliendo no abrazarte fuerte
pienso en la forma de hacerte reír
mierda, tú sólo querías calor
ahora sé que no hubo un día para pensar en compasión
me pregunto dónde estaba yo cuando decidiste herirme
me pregunto si algún día volveré a aquel bar
me pregunto qué haré con todos mis silencios

castelldefels - barcelona

un matí qualsevol del dia a dia d’una vida que sent que si li escapa en cada badall, la carma és al tren llegint cosas que lo nietos deberían saber de camí a passeig de gràcia. si en un moment es distrau i mira per a finestra, es sorprèn inventant-se una nova existència. i si en un moment es concentra, se’n adona que pel passadís del tren es mesclen els desitjos d’unes cinquanta vides que semblen inertes. atrapada entre la cantant prodigiosa i la relació de sofà els diumenges, la carma fa un esforç per no deprimir-se i ho aconsegueix. li sembla que fa segles que es prepara pel moment de fingir un somriure gens fals i ple d’harmonia. regna el silenci dels no sé com arribaré a finals de mes. és una calma furiosa que fa pudor a aixella.

Eristoff Internative Festival