t'estimo massa i massa poc

you should..

sant jordi pop III

montblanc en un dia de cel rogent i molt de vent un drac rarot i de cos atzur crida afamat reclamant el que és seu se’l sent fins molt enllà, fins al palau on hi viu un rei molt poc agosarat sa filla plora mentre es posa un vestit blanc i emprèn camí i la pren la histèria perquè la lletraferida va buscant la mort inevitable com el vent que bufa previsible com el tro quan veus el llamp ara camina per un tros rocós i de sobte un reguitzell d’una esperança entre espines i silenci d’un bosc fosc un tal jordi es presenta fent un ball amb una espasa relluent de sang la princesa corre fort cap a la revelació per tacar el vestit amb el vermell que resplendeix amb la fosforescència de l’espasa i la carícia que ell li fa de sobte quan ell la mira no veu dona sinó rosa

hivern tropical

el fred es feia estret
amagats dins de l’armari
només pensant en que desaparegués
així, com de casualitat...
però sabíem que tard o d’hora
voldríem sortir a riure
a fer un beure en xancletes
i al final me’n adono...
no hem canviat gens!
vol directe
corrent d’aire i tot va bé
estic de bon humor
viento en popa a toda vela
que visquin les nostres costums!
tenim calor!
i fumem sense saber en quin dia vivim
si plou ens la sua
ja no vull arriscar més
a mi m’agrada llegir histories
amb final feliç
dels que posen la chair de poule

sant jordi pop II

desafío

me despierta la calle mojada
y ese horrible olor
sigues durmiendo en la ciudad
y te miro
pero tu cara no dice nada
no pasa nada
yo me canso de esperar la luz
ahora lo demás es nada
el instante en que te mueves
pero no te acercas a mí
en esta habitación sólo respiro yo
pasó como un cometa
y ahora está todo acabado
pero ya lo estaba antes de empezar
cuento hasta diez mil millones
pero sigue doliendo no abrazarte fuerte
pienso en la forma de hacerte reír
mierda, tú sólo querías calor
ahora sé que no hubo un día para pensar en compasión
me pregunto dónde estaba yo cuando decidiste herirme
me pregunto si algún día volveré a aquel bar
me pregunto qué haré con todos mis silencios

castelldefels - barcelona

un matí qualsevol del dia a dia d’una vida que sent que si li escapa en cada badall, la carma és al tren llegint cosas que lo nietos deberían saber de camí a passeig de gràcia. si en un moment es distrau i mira per a finestra, es sorprèn inventant-se una nova existència. i si en un moment es concentra, se’n adona que pel passadís del tren es mesclen els desitjos d’unes cinquanta vides que semblen inertes. atrapada entre la cantant prodigiosa i la relació de sofà els diumenges, la carma fa un esforç per no deprimir-se i ho aconsegueix. li sembla que fa segles que es prepara pel moment de fingir un somriure gens fals i ple d’harmonia. regna el silenci dels no sé com arribaré a finals de mes. és una calma furiosa que fa pudor a aixella.

Eristoff Internative Festival

sant jordi pop

hi ha un racó per pensar-te
i tinc un moment de sucre
que quan ploro es desfà
avui és un dia ple d’espines
i sento el silenci espectral
mentre cuines amb vi blanc
se sent la música de fons
i t’agafo per sorpresa
quan fumes el cigarret
ara desemboliques el paquet
ho puc veure des d’aquí
que avui dinem al pati
i sóc d’esquena al sol
fa molta calor
i el gel ja es desfà
ningú vol fer cafè
però t’aixeques a la fi
de pas prens el regal
és sant jordi a sota dels pins
tu fulleges aquell llibre
el que et dedico quan et miro

la feina

aquest matí cel rogent
i molt de vent
però no plou a la ciutat
arribo puntual
tu et tornes a dormir
prenem un cafè?
sé que això anava abans
però m'has agafat amb son
ara ja veig les lletres del teclat
al tocar les 11...
baixem?

saber que eres tú

todo se perdió en la mirada esquiva
en las conversaciones raras con tabaco
en la cama rota de tanto dolor
en el vino blanco y los espaguetis fríos
nada viejo entre los dos
el ir y venir de un sexo programado
las piernas que tiemblan
y las que emprenden el camino hacia casa
una pena cuando llega el sueño agitado
es cuando ya no queda nada entre los dos.

matí

suc de taronja
i els meus pits et busquen adormits
foscor i fa fred
encara no canten els ocells
la quietud del mar t'avisa del dia que tindràs
quina sort
quin llit tan gran
les notícies de fons
entre llançols morats
esperant els primers rajos de sol
incapaç de llevar-me
i amb ganes de fer pipí
val la pena obrir els ulls
el dia serà curt
i mica en mica em vaig despertant

que passi ja

esperant un indult
un canvi de llavi
una clau trencada al pany
la sortida correcta
la nova cova i els llençols nets
fa corrent i tinc fred
fora d'aquí ja no ets tan valent
miraré amb desídia
un dia d'aquests
ho sabràs per les mans
que t'ignoraran
i sortirà el sol
poc temps després

felicitats!

el minut perfecte que ho va canviar gairebé tot
el segon exacte que ens va tenir en compte
el destí amable vestint de negre
la verdura amb orenga
la promesa eterna d'una paella
la tortura del fred al novembre
l'agonia del suor al juliol
sobre la gespa humida
tu dorms sobre les meves cames
i elles amb tu
la soledat d'un cafè sense tu
la baralla quotidiana
l’estridència d’un abraçada
el secrets que guarden els ascensors
la pausa, el descans de nosaltres mateixos
la conversa feixuga
el petó àcid i rebutjat
inesperat al mig de tota la confusió
la passió que no es canalitza
desfetes i plors al final
crits a l’ombra d’una cabina
un dia sóc amb tu al tren
cantant-te en silenci davant tothom
l’estiu de les cançons per sempre
un estona de la mà
i una altra un sobre l’altre
que mai no s’acabi aquest record
que sonin les lletres de manel
que el ramón em tregui a ballar
el joe encara punxa al pis a vilanova
podria quedar-me en el bol d’amanida
en la taula per dos i menjar per un
en les tardes que dèiem allò d’una sola birra
en els matins grisos i el llit mullat
amb l’edredó suat
enganxada a la teva samarreta
no trobo manera d’escapar
perquè no n’hi ha
a la mirada nostra
ni a l’espai estel•lar que creà la migdiada
el bucle manifest
d’una vida incompleta
que si ho és
és sense tu.

besoderechenna.com

Era una mañana como todas las que pasan en otoño. Son las diez y aún siguen durmiendo. Entre plumas y restos de palomitas de ayer. La luz blanca los va despertando. A tientas abren los ojos. Pero al poco vuelven a sus sueños privados. A las once, más frío que calor al salir de la ducha. El café con la leche más caliente que tibia. Huele a tostadas con mantequilla mientras las noticias suenan para nadie. Van de la mano, pasan por un parque y alguien piensa por pensar en cómo sería tener hijos. Sin saber que comerán, se acercan al puesto del pescado. Les encanta decidir los platos del día paseando por el mercado. En un momento dado se abrazan. Se dan cuenta de lo afortunados que son. Lechuga, pasas, queso de cabra, pimiento rojo, verde y amarillo, pechuga de pollo, limón y la botella de vino tinto. De vuelta a casa, el viento les enrojece la cara. Se protegen entre ellos y se miran de aquella manera tan particular. Quieren poder hacerse daño el uno al otro para luego poder perdonarse. En casa suena Manel. Van cantando y el fuego encendido. Huele a cebolla que va dorándose. No esperan a la mesa para abrir el vino. Se sirven dos copas y van dando sorbitos. La película de anoche fue terrible. Ríen sobre eso y sobre muchas cosas más. Nada se pierde en las miradas ni en la conversación. Tonterías que son más de ellos que de nadie. Piensan en el instante perfecto que los tuvo en cuenta y los unió. Sobre la mesa el libro inacabado y un Cd medio rayado. Es inevitable el gesto que los une. Se abrazan y con un delicado tono de voz, alguien recuerda que el pollo está en el fuego. De nuevo un beso. Hay agua fría en la nevera. La que recuerda a aquella mañana. Alguien hacía café y el silencio era espectral. El olor a ayer se iba esfumando por la ventana. El recuerdo de la primera vez y la ensalada ya está servida. Un toque de miel y ponen un mantel de flores moradas. Sus manos hoy son sólo dos. A penas queda vino ya. Sentados se acuerdan de en quien pueden confiar. Quieren ir a Garraf y tomar un café. Hablan sin parar. El tiempo pasa para cada uno pero no para los dos. Afuera sigue habiendo viento y un cielo blanco. No llueve en la ciudad. Están en un lugar superior. Se dibuja una recta perfecta con una furia desmedida. Música tranquila para el último sorbo de vino. La canción no habla de ellos pero se quedan en ella. Así se quieren. Así se vuelven a la cama. Cae la noche y la idea de un café en Garraf. Ambos piensan en lo suave de sus pieles. En la alegría de poder tocarse. Hace demasiado calor en la habitación pero les gusta así. Es su única forma de hacerlo. Va pasando un día más de vino y besos.

a garraf

sobre la sorra de la caleta a garraf
tornes a somriure d'aquella manera tan i tan diferent
ja sé el que tractes de dir-me
i miro al cel esperant algun núvol blanc amb forma singular
el temps va passant i anem fent camí entre la sorra i el mar
la tovallola pesa quan la vols espolsar
sona una música de fons que ens fa moure els peus
el enfonses a la sorra per sentir-los lliures després
sempre has sigut com banyar-se després d'una hora de sol
m'enfonso, faig el pi i surto perquè algunes algues em toquen el turmell
estirat tan prim i moreno
així és com et vull,
m'ofeguen les ganes de dir-te que sé el que penses
i per què avui somrius així
ignores l'amor que t'envolta
i poc a poc tot s'acaba
com el sol es pon
inevitable cada dia, cada vegada
la platja es queda i el sol ja no pica
tot és raro a mesura que arribem al cotxe
et miro i tornes a somriure com abans
cada cop més evident, em trec les ulleres per somriure jo
et llanço amor i sexualitat
però, inevitablemet, sóc com la sorra als teus peus
un rastre d'aquell dia d'estiu